Els discursos d’odi no creixen només perquè hi hagi qui els alimenti, sinó perquè hi ha massa buits que ningú està omplint.

Vivim en un context on milers de joves creixen entre la precarietat, la incertesa i la sensació constant de no comptar per a ningú. Quan el futur es presenta com una cursa d’obstacles, quan l’habitatge expulsa, quan la salut mental s’esquerda en silenci i quan l’administració arriba tard o no arriba, el risc no és només la desafecció. El risc és que qualsevol promesa de pertinença, encara que vingui revestida d’exclusió, acabi semblant una sortida.

Per això, davant l’auge dels discursos d’odi, no n’hi ha prou amb condemnar-los. Cal preguntar-nos per què troben terra fèrtil.

Durant anys he vist com molts joves del meu barri no reclamaven grans privilegis: reclamaven coses tan bàsiques com un espai on trobar-se, fer esport, sentir-se part d’alguna cosa. Alguns saltaven la reixa d’un institut per jugar a futbol perquè no podien pagar un club esportiu. I la resposta institucional no va ser preguntar-se què faltava, sinó una batuda policial i sancions. Quan una societat tracta la manca d’alternatives com si fos delinqüència, està enviant un missatge molt clar: “no hi ha lloc per a vosaltres”.

I quan no hi ha lloc, apareix la ràbia. O la resignació. O els discursos simples que necessiten un culpable.

Va ser aquí on vaig entendre que la comunitat no és un concepte bonic per posar en discursos. La comunitat és infraestructura democràtica. És el que impedeix que la frustració individual es converteixi en odi col·lectiu. És el que transforma la impotència en organització i el malestar en vincle.

Quan vam fundar Joves Units del Poble-sec amb vint anys no teníem grans recursos, ni estructura, ni experiència. Només teníem una intuïció molt clara: si els joves no trobàvem espais dignes, calia construir-los; si no existien canals de participació, calia inventar-los; i si el relat dominant era que el jovent no s’implica, calia demostrar exactament el contrari.

Amb els anys he confirmat una cosa: la gent no està desmobilitzada perquè no li importi el col·lectiu. Sovint està desactivada perquè sobreviure consumeix tota l’energia disponible. El model neoliberal ens ha acostumat a gestionar la vida en solitari, a competir, a tancar-nos en els nostres propis problemes. I en aquest terreny, l’odi guanya perquè ofereix una il·lusió de comunitat basada en la confrontació.

La nostra resposta no pot ser menys comunitat. Ha de ser més.

Més espais de trobada.

Més xarxa associativa.

Més educació crítica.

Més esport accessible.

Més cultura compartida.

Més barris on la gent es conegui pel nom.

Perquè el contrari de l’odi no és només la tolerància. El contrari de l’odi és el vincle.

Em preocupa veure una xarxa associativa esgotada, sostenint amb voluntarisme allò que hauria de ser una aposta estructural de país. Ens hem acostumat massa a celebrar la resiliència de les entitats sense preguntar-nos per què han de resistir tant soles.

Necessitem teixir aliances noves, sortir del nostre nínxol, entendre que cap entitat canviarà res de manera aïllada. La democràcia no es defensa només als parlaments; es practica cada dia a les assemblees, a les juntes, als clubs esportius, als centres cívics, a les places i a les xarxes de suport mutu.

Si aquest ecosistema cau, no només cauen projectes socials. Cau una manera d’aprendre a conviure.

Doblar l’esforç comunitari avui no és una opció militant. És una necessitat democràtica